La primera gossa (la Tula)

Aquest es el segón capítol, aquest pertany a la Tula, ella va ser la primera gossa que la meva màma adoptava, ella va ser el motiu que jo fós adoptada pel pàpa, perque si arriva a ser la màma qui ho hagués fet, segur que hagués estat un gós fet pols, o molt vell o molt deteriorat. I per que ho dic aixó? dons perque la Tula tenía 18 anys quan la van abandonar i quan van demanar urgentment¡¡¡ que algú la recollís, i allí estava la màma recollint un gós mig cèc, amb una hernia discal i sorda com una tàpia.

Només va compartir casa amb la Mishina uns dies, perque deseguida la gateta va morir, i la Tula va estar amb la màma 1/2 any més, fins que el 28 de juny la Gemma (la nostra "gossóloga") li va recomanar que la sacrifiqués per lo molt que patía (de fet, van estar a prop d'una setmana en vetlla, calmant els plors de la Tula pels dolors que tenía)

La màma està contenta amb mi, perque jo no faig com ella, perque totes les necessitats les feía a casa, i no tenia lloc especific, o sigui, on li petava (crec que no ha fregat el terra tan la màma com en aquella época)

A la primavera d'aquell any 2004, els pàpas s'en van anar a viure junts, la màma va portar la Tula i el pàpa la Blanquita (una gateta), que feia 14 anys que la tenía . O sigui, que la Tula va estar sempre acompanyada de gats. Pero aixó serà el propèr capítol.

In Memorian

Com anem ????

Com us deia ahir, durant tres capitols, dedicarè un per cada pelut que ha passat per mans dels meus pares.

Avui parlarè de la Mishina.

Ella va ser una gateta molt independent que va fer companyía a la meva màma durant 18 anys. Va ser recollida per uns amics del meu tiet Jordi a Girona, i la màma (bé, el tiet Toni la va endur a Barcelona dintre d'un cistellet ) per donar-li en ella (només tenía 2 messets).

Era molt llesta i jugava amb un cap d'un peluix com si fos un gosset, la màma li tirava i ella el recollia i li portava.

No li agradava els nens, i quan els veia s'amagava o bufava, i només perque una vegada el meu cosí Enric li va ficar el dit al ull (quina poca paciencia ¡¡¡¡)

Oi, que era maca? quan tenia a prop de 18 anys, els ronyos van començar a fallar-li i avans que patís més del compte, la màma va pendre la decisió més dura de la seva vida (qui li hagués dit, que aquell mateix any 2004, tingués que pendre la mateixa decisió 2 cops més)

Qui sóc??

Hola ¡¡¡

Sóc la Vivi, una gossa d'atura arreplegada a la gossera de Matarò.

Els meus pares són, l'Antoni i la Laura, al pare li tinc molt de respecte, pero a la mama la veig de famella a famella i moltes vegades li trec les dents.

Vaig arrivar a casa el 23 d'octubre del 2004, estava tan plena de ronya que els meus pares van tenir que venir amb les finestres obertes del cotxe i pelansa de fred, pel catipen que feia . No van tenir cap problema perque pujés al cotxe, dons no sabeu lo que m'arriva a agradar anar de parranda en ell ¡¡¡¡¡¡¡¡

Vaig arribar després d'un any dolentot pels pàpas, dons com ja explicaré més endevant , aquell any van perdre 3 dels últims animalons que havien arreplegat. I com es veu que no poden viure sense peluts per casa, vaig tenir la sort de èsser escollida per ells, per compartir les seves deries.

Sobre tot perdoneu les faltes d'ortografía, jo com a bona gossa catalana sé escriure bé en català pero la mama no, i jo amb les meves potes no hi ha manera que m'aclari amb el teclat i es clar, li haig d'anar dictant tot el que vull que escrigui.

A partit d'avui aniré explican-vos les meves batalletes. Avui només era per presentarme.