diumenge, 16 de desembre del 2007

dimarts, 11 de desembre del 2007

ELS ARREPLEGA BITXOS - HANSON



Dons si, els pàpas també es dediquen a arreplegar bitxos estranys.


Farà unes 3 setmanes, que sortin a fer la volteta, vaig anar de pet a olorar i mossegar, un ratolí blanc (d'aquells de laboratori, pero a l'engròs) que hi havia a la gespa. La màma no em va deixar mossegar-lo, jo volia saber si era de debó o era un peluix, pero no em va donar temps, que ja la mare l'havia agafat amb les seves mans.

Ja era de nit, i com no teniem gabia per deixarlo, el van posar a dintre de un gibrell , amb un drapet, menjar i aigua.
Al dia següent ja tenia preparada una gabia amb tot el que necessita un ratolí, pero clar, un ratolí de laboratori de mida de cobaya. Es diu Hanson, en record al primer ratolí que va tenir la mama, que es deia Hans, pero com ja he dit es tan grandot (farà un pam de rata més un altre pam llarg de cua) que el papa va dir que era un Hansón.
En aquesta foto no quedem gaire afavorits, ja hi posaré alguna que estiguem més guapos.
Quan la mama el treu de la gabia perque paseig-hi, jo intento mossegarlo, i ell l'únic que fà es llepar-me la trufa (puaggggggggg :().

dijous, 11 d’octubre del 2007

CENTRE DE DIA

Si, com ho llegiu ... casa meva s'ha convertit en un centre de día, per gossos iaios.Com que no li falta feina a la meva mare, ara de día es fa càrrec del gos de la veïna, en Teddy.

Un Snouzer nan, rondinaire (com jo) pero molt bon jan.

Es com la meva ombra ,allà on faig pipí, allà que fica ell la trufa, fins el dia que el mulli, que ja veurem , si li quedarà ganes de posar-la darrera meu.

A més, es fa el xulo quan sortim al carrèr, bordan a tot gòs vivent, clar, com sap que jo el defensaré..... que per aixó es del meu ramat.

l'únic que m'empipa es que a casa, corre a menjarse el meu pinso, deu ser que es mes bó que el d'ell, com ell pren un d'especial per orinar...

Pero m'agrada tenir-lo a casa, així també tinc companyia "perruna" i podem criticar els gossos del barri.

divendres, 28 de setembre del 2007

SI JO POGUÈS ESCRIURE A MÀQUINA ...



Si si, dic bé, si les meves potes em deixesin escriure, segur que ho faría més seguit que ho fa la meva màma.

Bé, ultimament està una mica tristona, ella em diu que l'hi dol molt veure com n'es la gent de salvatge, egoiste i materialiste.
Però jo li dic, que llegeixi aquests blogs nostres que em possat en marxa gràcies als nostres "papas humans", que sense vosaltres segur que estariem encara a la gossera o perduts per aquests mòns de Deu.

I que cada cop, sou més i més que teniu aquest amor vers nosaltres i que transmeteu aquest amor als vostres fills , a poc a poc aneu obrint camí a l'estima i el respecte per els altres essers vius.
Potser la meva màma no ho veurà, pero estic segura que les generacions que vindràn cada cop més seràn mes HUMANES en el únic concepte que per mi té aquesta paraula (HUMANITAT).


I per aixó us vull donar les gràcies, animalons de dues potes, per estimarnos, cuidarnos i fer de nosaltres uns amics que no us fallarèm mai.

Paraula de gòs.




divendres, 31 d’agost del 2007

JA EM TORNAT ¡¡¡¡¡¡¡

Hola a tothom:
Ja estem a casa, desprès d'uns dies d'esvarjo en el Pallars Sobirà.
M'ho he passat molt bé, bordan als cavalls ferèstecs, les ovelles, a d'altres gossos, epsss¡¡¡¡ pero quan trobava un gòs d'atura com jo, em dedicava a ensumarlo i a bellugar la cúa (al cap i a la fi , es família meva)

He fet alguna malifeta, pero la veritat (segons els pàpas) m'he portat força bé. Clar, també no em estat sols, perque ens vam reunir amb part de la familia de la màma, i tenia que fer el paper de gòs obedient ;).

En aquesta fotografía estém tota la colla al llac de Sant Maurici, aquest dia vaig caminar tant i tenía tanta gana que fins i tot vaig menjar pà ¡¡¡¡¡ Jo que mai menjo pà sol, perque m'he tornat molt sibarita, prefereixo el salami, el formatge, el melò, pero pà sol ¡¡¡¡ Mai ¡¡¡
A més a més, he nadat com una "boixa", m'agrada molt l'aigua i nedo molt bé, encara que desprès com em seco al sol, faig una miqueta de "farum" i la màma acaba possant-me colònia (i aixó em desagrada molt) amb lo bó que es la olor natural d'una ¡¡¡

Aquí estic nedant amb el pàpa


Estany de Montcortés,

dimecres, 15 d’agost del 2007

TANCAT PER VACANCES


Hola families i amics:


Marxem de vacances, els papas em duràn al Pirineu, perque conegui els meus "ancestros" .


Quan torni, prometo escriure i explicar quines tortures m'han fet ;). perque ja veieu que ha sobre em fan carregar amb les meves coses, grrrrrrrr ¡¡¡¡¡


fins aviat


Llepades i mossegadetes per a tots

dimarts, 7 d’agost del 2007

Les raons del meu caràcter

Bé, ja es hora que entri en matéria.

Jo sóc una gossa molt rondinaire , rondino per tot, quan vaig a menjar a la nit, m'espero a que acabin de sopar els papas (no fos càs que caigui alguna cosa bona per menjar de la taula....) i quan han acabat, pujo a la "rinconera" que tenen i m'hi posso enmig d'ells, esperant que la màma doni un copet a la taula, i ja marxo rondinant a menjar el pinso que ja fa estona està en el gibrell (de fet, mai m'el deixen buit), perque soc tan presumida que menjo el justet per estar "gilda".

M'agrada beure aigua del bidet (oi ¡¡¡ que recorda una font?) i quan la màma em neteja els bigotis perque no goteixin, també li rondino.

Rondino quan venen gossos a ensumarme el culet i quan em respallen els papas..... de fet estic pensan que no hi ha rés que no em fasi rondinar ;)



Al cap i a la fi, sòc gòs d'atura i normalment som una raça esquerpa amb la gent i amb altres gossos (encara que jo amb els humans em duc de maravella) i em sembla que el bonàs del Pirata es dur bé amb tothom (jo de fet, ja he tingut el plaer de esbroncarlo la vegada que el vaig conèixer)



Pero els veritables motius del meu caràcter es que si m'havia de dedicar al ramat, no es llògic, que els pàpas em fasin aixó:

SI si ¡¡ soc jo, quan vaig arribar em van pelar com si fos un xai, i la màma es creu Llongueras quan caig en les seves mans.

Si us plau amics, no rieu massa.

dijous, 2 d’agost del 2007

La blanquita ( la gateta dolça)





Aquest tercèr capítol dedicat als animalons que fisicament ja no hi són entre nosaltres, està dedicat a la Blanquita.


Jo no la vaig conèixer per questió de dies. Tenía uns 14 anys quan va morir, els papas m'han dit que era molt dolça i que s'anava amb tothom.

L'hi agradava que li gratessin la "panxolina" i la seva joguina preferida era una boleta de paper d'alumini, amb aixó era més feliç que un "xinxol"

La va recollir quan era petitona el meu germà David, i encara que al principi el pàpa no volia animalons (perque savia que l'hi tocaría en ell cuidarlos), al final se la van quedar.

Quan la màma la va conèixer, tenia ja uns bonys molt grans en els mugronets i l'ha va portar a la Gemma "la gatóloga" i li va dir que aixó s'havia d'extirpar urgenment, si no, no arribaría a l'estiu. I la van operar, pero malgrat l'intent de salvar-li la vida, va sobreviure fins a la tardor, pero el 11 d'octubre van tenir que decidir el que ja us podeu imaginar.
El pàpa, no va poder anar al veterinari, i la màma la va portar i va estar amb ella fins el darrer moment. El pàpa (aixó m'ho va explicar la máma) es va quedar plorant al sofà desconsoladament (ella no l'havia vist mai tan trist).


I 12 dies després d'aquest fet, vaig arribar jo a casa, a fer malifetes.

vull fer també menció del noms al menys d'altres animalons que va tenir la màma, que encara que han passat molts anys ella s'enrecorda d'ells amb molt de carinyo (la mama es molt sensiblona)
Hans i Robert (2 ratetes blancas), Smith (un hamster), una sergantana, pichín (una cadernera), 2 periquitos, 2 canaris i Neptuno (un daphne que va durar 8 anys)

ahhhh i que no s'he m'oblidi, te apadrinats 2 gossos més.

dijous, 26 de juliol del 2007

La primera gossa (la Tula)


Aquest es el segón capítol, aquest pertany a la Tula, ella va ser la primera gossa que la meva màma adoptava, ella va ser el motiu que jo fós adoptada pel pàpa, perque si arriva a ser la màma qui ho hagués fet, segur que hagués estat un gós fet pols, o molt vell o molt deteriorat. I per que ho dic aixó? dons perque la Tula tenía 18 anys quan la van abandonar i quan van demanar urgentment¡¡¡ que algú la recollís, i allí estava la màma recollint un gós mig cèc, amb una hernia discal i sorda com una tàpia.


Només va compartir casa amb la Mishina uns dies, perque deseguida la gateta va morir, i la Tula va estar amb la màma 1/2 any més, fins que el 28 de juny la Gemma (la nostra "gossóloga") li va recomanar que la sacrifiqués per lo molt que patía (de fet, van estar a prop d'una setmana en vetlla, calmant els plors de la Tula pels dolors que tenía)


La màma està contenta amb mi, perque jo no faig com ella, perque totes les necessitats les feía a casa, i no tenia lloc especific, o sigui, on li petava (crec que no ha fregat el terra tan la màma com en aquella época)


A la primavera d'aquell any 2004, els pàpas s'en van anar a viure junts, la màma va portar la Tula i el pàpa la Blanquita (una gateta), que feia 14 anys que la tenía . O sigui, que la Tula va estar sempre acompanyada de gats. Pero aixó serà el propèr capítol.

dilluns, 23 de juliol del 2007

In Memorian


Com anem ????


Com us deia ahir, durant tres capitols, dedicarè un per cada pelut que ha passat per mans dels meus pares.


Avui parlarè de la Mishina.


Ella va ser una gateta molt independent que va fer companyía a la meva màma durant 18 anys. Va ser recollida per uns amics del meu tiet Jordi a Girona, i la màma (bé, el tiet Toni la va endur a Barcelona dintre d'un cistellet ) per donar-li en ella (només tenía 2 messets).


Era molt llesta i jugava amb un cap d'un peluix com si fos un gosset, la màma li tirava i ella el recollia i li portava.


No li agradava els nens, i quan els veia s'amagava o bufava, i només perque una vegada el meu cosí Enric li va ficar el dit al ull (quina poca paciencia ¡¡¡¡)


Oi, que era maca? quan tenia a prop de 18 anys, els ronyos van començar a fallar-li i avans que patís més del compte, la màma va pendre la decisió més dura de la seva vida (qui li hagués dit, que aquell mateix any 2004, tingués que pendre la mateixa decisió 2 cops més)




diumenge, 22 de juliol del 2007

Qui sóc??


Hola ¡¡¡


Sóc la Vivi, una gossa d'atura arreplegada a la gossera de Matarò.


Els meus pares són, l'Antoni i la Laura, al pare li tinc molt de respecte, pero a la mama la veig de famella a famella i moltes vegades li trec les dents.


Vaig arrivar a casa el 23 d'octubre del 2004, estava tan plena de ronya que els meus pares van tenir que venir amb les finestres obertes del cotxe i pelansa de fred, pel catipen que feia . No van tenir cap problema perque pujés al cotxe, dons no sabeu lo que m'arriva a agradar anar de parranda en ell ¡¡¡¡¡¡¡¡


Vaig arribar després d'un any dolentot pels pàpas, dons com ja explicaré més endevant , aquell any van perdre 3 dels últims animalons que havien arreplegat. I com es veu que no poden viure sense peluts per casa, vaig tenir la sort de èsser escollida per ells, per compartir les seves deries.


Sobre tot perdoneu les faltes d'ortografía, jo com a bona gossa catalana sé escriure bé en català pero la mama no, i jo amb les meves potes no hi ha manera que m'aclari amb el teclat i es clar, li haig d'anar dictant tot el que vull que escrigui.


A partit d'avui aniré explican-vos les meves batalletes. Avui només era per presentarme.