dijous, 26 de juliol de 2007

La primera gossa (la Tula)


Aquest es el segón capítol, aquest pertany a la Tula, ella va ser la primera gossa que la meva màma adoptava, ella va ser el motiu que jo fós adoptada pel pàpa, perque si arriva a ser la màma qui ho hagués fet, segur que hagués estat un gós fet pols, o molt vell o molt deteriorat. I per que ho dic aixó? dons perque la Tula tenía 18 anys quan la van abandonar i quan van demanar urgentment¡¡¡ que algú la recollís, i allí estava la màma recollint un gós mig cèc, amb una hernia discal i sorda com una tàpia.


Només va compartir casa amb la Mishina uns dies, perque deseguida la gateta va morir, i la Tula va estar amb la màma 1/2 any més, fins que el 28 de juny la Gemma (la nostra "gossóloga") li va recomanar que la sacrifiqués per lo molt que patía (de fet, van estar a prop d'una setmana en vetlla, calmant els plors de la Tula pels dolors que tenía)


La màma està contenta amb mi, perque jo no faig com ella, perque totes les necessitats les feía a casa, i no tenia lloc especific, o sigui, on li petava (crec que no ha fregat el terra tan la màma com en aquella época)


A la primavera d'aquell any 2004, els pàpas s'en van anar a viure junts, la màma va portar la Tula i el pàpa la Blanquita (una gateta), que feia 14 anys que la tenía . O sigui, que la Tula va estar sempre acompanyada de gats. Pero aixó serà el propèr capítol.

4 comentaris:

montse ha dit...

Encara que la Tula estigués poc temps amb vosaltres estic segura que vau donar-li la felicitat que qualsevol ésser viu mereix, i més si es tracta d'un animal que ha estat domesticat que mereix més que qualsevol altre la protecció de l'home, perquè ell n'és totalment responsable. Quin tipus és capaç d'abandonar un gos vell i malalt? (Val més no conèixer-lo)

Gemma-Rafa ha dit...

hi ha gent que no té cor

quina sort va tenir la Tula!!

laura "la mama de la vivi" ha dit...

la seva mestressa era tan iaia com la Tula, i al morir, es van repartir l'herencia, i allí no hi entrava ella, la van portar a la gossera de la rabassada (quan ho portava la fundació altarriba) perque el que volien era sacrificarla, pero com costava diners, van marxar amb ella i al cap d'un més una amiga meva de la fundació la va trovar caminant sola pel carrer i va ser quan jo vaig entrar en acció i la vaig recollir. Era any nou, i no es creien a la gossera que de debó jo volgués adoptar-la es pensavan que els hi prenia el pèl. I per no pendre, no prenc ni el pèl a la Vivi, ja veieu lo peluda que es, jejejeje

Gemma-Rafa ha dit...

menys mal Laura que la vas trobar :))