dijous, 2 d’agost de 2007

La blanquita ( la gateta dolça)





Aquest tercèr capítol dedicat als animalons que fisicament ja no hi són entre nosaltres, està dedicat a la Blanquita.


Jo no la vaig conèixer per questió de dies. Tenía uns 14 anys quan va morir, els papas m'han dit que era molt dolça i que s'anava amb tothom.

L'hi agradava que li gratessin la "panxolina" i la seva joguina preferida era una boleta de paper d'alumini, amb aixó era més feliç que un "xinxol"

La va recollir quan era petitona el meu germà David, i encara que al principi el pàpa no volia animalons (perque savia que l'hi tocaría en ell cuidarlos), al final se la van quedar.

Quan la màma la va conèixer, tenia ja uns bonys molt grans en els mugronets i l'ha va portar a la Gemma "la gatóloga" i li va dir que aixó s'havia d'extirpar urgenment, si no, no arribaría a l'estiu. I la van operar, pero malgrat l'intent de salvar-li la vida, va sobreviure fins a la tardor, pero el 11 d'octubre van tenir que decidir el que ja us podeu imaginar.
El pàpa, no va poder anar al veterinari, i la màma la va portar i va estar amb ella fins el darrer moment. El pàpa (aixó m'ho va explicar la máma) es va quedar plorant al sofà desconsoladament (ella no l'havia vist mai tan trist).


I 12 dies després d'aquest fet, vaig arribar jo a casa, a fer malifetes.

vull fer també menció del noms al menys d'altres animalons que va tenir la màma, que encara que han passat molts anys ella s'enrecorda d'ells amb molt de carinyo (la mama es molt sensiblona)
Hans i Robert (2 ratetes blancas), Smith (un hamster), una sergantana, pichín (una cadernera), 2 periquitos, 2 canaris i Neptuno (un daphne que va durar 8 anys)

ahhhh i que no s'he m'oblidi, te apadrinats 2 gossos més.

3 comentaris:

montse ha dit...

Ostres Laura. Em fas posar melancòlica. Jo també me'n recordo molt dels animals que han passat per la meva vida, perquè tots et deixen un bon record. En Tarzan, la minina (vàries gates que totes es deien minina), en churri, la kety, la Nina, ... i tots aquells gossets de la Protectora que tan es feien estimar, i que ningú volia: la lluna (invàlida de darrera, i a la que vam fer un carretó perquè pogués moure's), la princesa (ens la van deixar a la porta, amb set cadellets, tots ells plens de rènecs), en Siso (recollit i traslladat en moto el dia de Sant Narcís), ... i tots aquells "sense nom" que sempre cercàven aquell amor humà que havien perdut.

Gemma-Rafa ha dit...

Laura, aquests dies estic molt tocada encara pel tema de la Princi, però tot el que escrius encara et fa valorar i estimar més tots els animalests que conviuen i conviuran amb nosaltres

laura "la mama de la vivi" ha dit...

Dons si, noies, es fan estimar, tots tenen un reconet dintre del nostre cor per sempre. I no es que el recó sigui petit de cada escú, sino que el nostre cor per cada animal que tením fà que sigui més gran, pel amor que ells ens donen, nosaltres els cuidem i ells alimenten la nostra ànima.